dilluns, 3 de setembre de 2012

Qui ha de decidir quan els pares es fan grans?


Quan els pares es fan grans, apareix sovint el cansament de viure la complexitat del món que ens envolta. Hem bastit una societat que està pensada només per a persones joves, emprenedores, sense dificultats ni discapacitats i que siguin capaces de prendre decisions.
A nivell global, la societat cau en el parany de pensar que la persona gran ja no és capaç de decidir. Si acompanyem els pares a la visita del metge, pot passar que els professionals ens expliquin a nosaltres quin és el problema de salut que el pare o la mare està patint, quan ells són qui el pateixen, i quan sovint tenen la capacitat d'entendre perfectament allò que els passa.
No hem de menystenir les capacitats dels nostres pares. Sovint ens preocupem per les situacions de patiment que viuen o, fins i tot, per la desorientació que pateixen davant de les formes de relació de la societat d'avui, que són diferents a les que ells han viscut sempre. "Ara, per tot has de fer papers i jo ja no ho sé entendre", "Abans era tot més fàcil". Aquestes expressions es repeteixen constantment i dibuixen la complexitat amb la qual hem normativitzat les relacions humanes en l'actualitat.
Quan vivim aquestes situacions d'angoixa tendim a "fer-nos càrrec" de tot, del que cal i del que no caldria que ens n'ocupéssim. Hem de saber valorar com cal que els ajudem sense caure en manllevar l'espai de decisió personal que encara tenen. Hem de ser capaços d'observar quines són les potencialitats que poden posar en joc i no caure en el fet de decidir que és el que han de fer els nostres pares davant dels seus problemes. Fàcilment passem de solucionar els problemes més funcionals (d'organització del dia a dia) a substituir-los en les decisions sobre el seu projecte de vida, decisions que només poden prendre ells.
Davant d'aquestes situacions ens tornem paternalistes i sobreprotegim els nostres pares dels perills de decidir, dels perills d'equivocar-se sense ser conscients que, substituint-los, els fem cada vegada més fràgils, més depenents.
Per fer front a aquesta realitat hem d'educar-nos i educar-los a ser interdepenents, ja que l'autonomia només es guanya quan som capaços d'aprendre a dependre dels altres, des del diàleg, l'escolta i el respecte. Hem de saber reconèixer que el protagonista de cada projecte de vida és la persona que l'ha anat construint diàriament al llarg de tota una vida.

Quico Mañós i de Balanzó